La teràpia estancada: quan el procés s'atura
La teràpia estancada no sempre anuncia un mal professional: sovint marca quan el procés toca el difícil. Com distingir les parades i què fer-hi.
Tota teràpia té, tard o d'hora, un tram pla. Hi arribes després de mesos de pujada: parles, entens, connectes coses i, de cop, fa tres setmanes que no es mou res. La teràpia estancada és exactament això: la sensació sostinguda que un procés que funcionava s'ha aturat. Com a psicòleg de Barcelona et dic una cosa que potser no esperes: aquest moment, que gairebé tothom viu amb vergonya, és un dels més informatius de tot el recorregut.
T'avanço la meva postura des del començament: una teràpia estancada no sempre és una teràpia mal portada. Sovint és tot el contrari: el que s'ha anat dient comença a fer feina per dintre, fora de la sessió i sense que ho vegis. Ara bé, no totes les parades són iguals. N'hi ha que pertanyen al procés i n'hi ha que el bloquegen. Aquí vull mirar com distingir-les i què fer-hi, des de la consulta.
La teràpia estancada: què és exactament
La teràpia estancada és la percepció, sostinguda durant setmanes, que el procés terapèutic no avança. Les sessions no deceben. Però tampoc no mouen res. La persona hi va, parla, surt; entre sessió i sessió, la vida segueix igual. La importància de posar-hi nom és pràctica: sense nom, la parada es viu com un fracàs. Amb nom, en canvi, es pot observar, i observar-la sol ser el principi del tram següent.
Hi ha un tipus de parada que forma part del procés. El pa, després de pastar, ha de reposar abans de levar. Vist des de fora, no fa res. I tanmateix, és quan més creix. La feina psicològica té trams així. Setmanes en què la sessió sembla repetir-se i, mentrestant, el que s'ha anat dient treballa en silenci. Dorms millor, discuteixes d'una altra manera, o un tema que et parava ja no et para tant.
Fa uns mesos, un pacient em va dir, fastiguejat: «no sé pas si això avança». Portàvem mig any. Li vaig preguntar per aquelles discussions amb el seu germà que el deixaven fet pols. «Ah, doncs fa tres setmanes no vam discutir, i vaig poder dir el que pensava sense acabar fent-me petit». Ell buscava el terratrèmol a la sessió; el moviment havia passat discret, a la seva vida. On busques el canvi tu: a la sessió, o el dilluns al matí?
La parada que no és bona: l'evitació
El segon tipus de teràpia estancada ja no és integració: és evitació. Hi ha un tema que cada setmana queda una mica més a la vora del mapa i ningú no el trepitja. Les sessions flueixen, sí, però flueixen perquè passen pel costat del que dol. Com ho reconeixes? Mira una sola cosa: la incomoditat. En un procés viu, alguna sessió toca carn i remou de tant en tant. Si fa mesos que surts de totes còmode i tranquil, alguna cosa s'està desviant. La incomoditat puntual no és un error del procés: és el senyal que s'està tocant alguna cosa viva.
Aquesta parada és traïdora perquè és agradable. Tothom s'hi troba bé: el terapeuta gaudeix de sessions còmodes, el pacient no pateix, i el procés, en canvi, s'asseca. Si sospites que és el teu cas, la bona notícia és que la sortida no és marxar: és dir-ho. Portar a sessió precisament això («hi ha un tema que sempre esquivo») ja és, en si mateix, trencar l'evitació.
I si el que està aturat és l'enquadrament
Hi ha una tercera parada, la més silenciosa. De vegades, el que està estancat no és el pacient ni el vincle: és el muntatge. Una freqüència que ja no encaixa amb la teva setmana. Un format que ja no t'escau. O un professional que, per bo que sigui, no és el teu. En aquests casos, la pregunta útil no és «què faig malament?»; és «aquest marc encara em serveix?». Si el dubte persisteix, tens un article on ho tractem: «Puc canviar de psicòleg si no encaixo?».
Canviar de psicòleg, dit sigui de passada, no és un fracàs de ningú: és una decisió de procés. Fa poc vaig acompanyar una pacient que va necessitar tres intents per trobar el seu terapeuta; avança com mai no havia avançat. El vincle, en aquest ofici, fa més que la tècnica: d'això ja en vam parlar a «El vincle terapèutic».
Com es treballa a la consulta
Quan sospito una teràpia estancada, el primer que faig és dir-ho en veu alta, amb el pacient davant. «Portem unes setmanes que això no es mou: què et sembla si ho mirem?». Sembla poc. No ho és: la parada deixa de ser un secret que el pacient carrega tot sol i es converteix en material de treball.
Després revisem el contracte del procés: què venies a buscar, on som, què falta. Aquesta revisió, cada tres o quatre mesos, estalvia mesos de deriva. I miro també la meva pròpia feina, que és incòmode de confessar: a vegades descobreixo que jo també m'havia instal·lat a la plana i que la sessió s'havia tornat una conversa agradable sobre temes de segona.
Hi ha una prova senzilla que faig servir per distingir la parada bona de la dolenta: en parlem, a la sessió. Si en parlar-ne alguna cosa es remou (un record, un somni, una enrabiada), és del procés i continuarà. Si no es mou res, setmana rere setmana, potser el procés s'ha acabat. O potser el marc ja no serveix. Llavors toca una altra conversa, i també d'això ja vam parlar: «Quan la teràpia s'acaba».
Preguntes freqüents: la teràpia estancada
Porta la parada a la sessió
Si fa setmanes que la teva teràpia no es mou, fes una sola cosa aquesta setmana: escriu en un paper què venies a buscar quan vas començar i què has aconsegut fins ara. Dues línies ja hi ha prou. Porta el paper a la sessió següent i deixa'l sobre la taula, literalment. Un procés estancat que es parla es converteix, gairebé sempre, en la conversa més viva del mes.
A Espai Emocions, centre de psicologia de Barcelona, fem psicoteràpia per a adults i parelles, amb psicòlegs col·legiats, presencialment o en línia. Si estàs en teràpia i el procés s'ha aturat, o si fa temps que ensumes que necessites començar-ne una i no saps com, ho podem mirar plegats en una primera visita. La pots demanar des de la pàgina de contacte o escriure per WhatsApp. I si el que necessites és continuar on ets, també és una bona resposta. Aleshores porta la parada a la teva sessió i comença per aquí.
Quant pot durar una fase així?
En un procés corrent, unes quantes setmanes; en processos llargs, un o dos mesos. Si s'allarga més i no hi ha cap moviment per dintre, val la pena portar-ho a sessió. Callar-ho, en canvi, només allarga la parada.
He de dir al meu psicòleg que em sento estancat?
Sí. És del material més valuós que hi pots portar. Cap terapeuta amb criteri no s'ofèn per això; més aviat ho agraeix, perquè obre el tram següent del procés.
I si és el psicòleg que no encaixa?
Llavors també cal dir-ho. Un bon professional podrà parlar-ne sense posar-se a la defensiva i, de vegades, serà ell qui et derivi. Revisar el marc no és una traïció al procés: és part de la seva maduresa.
Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.
Sol·licita una primera visita