Tornar al blog
Relacions

La soledat del teletreball: quan casa és l'oficina

La soledat del teletreball no es resol amb més videotrucades: és la manca de contacte sense agenda. Què la provoca i com es treballa a la consulta.

Fa unes setmanes, un pacient em va descriure el seu migdia amb una frase que em va quedar clavada: «menjo amb la televisió encesa, i no la miro: la engego per sentir veus». Feia tres anys que la seva empresa havia tancat l'oficina; des de llavors treballava des d'un pis de l'Eixample, amb més llibertat que mai; però arrossegava un cansament que no li quadrava amb res. «Si estic més tranquil, per què em sento tan estrany?», em va preguntar aquell dia. La soledat del teletreball, a la consulta de psicologia de Barcelona, arriba gairebé sempre així: sense presentar-se amb el seu nom.

Per això volem mirar, en aquest article, de què està feta aquesta soledat; per què les videotrucades no la tapen; i com es treballa en psicoteràpia quan ja pesa. A més, t'avanço la meva postura des del començament: el problema del teletreball és ben poc la casa; és el passadís que s'ha quedat buit. I aquest passadís, al contrari del que promet qualsevol aplicació de productivitat, no surt reconstruït amb més pantalles.

La soledat del teletreball: què és exactament

La soledat del teletreball és el buit de contacte sense agenda que apareix quan la feina es torna domèstica i passa per pantalla. Es pot viure envoltat de gent i, tanmateix, sense ningú amb qui intercanviar res que no sigui un encàrrec. La importància de saber-ne el nom és pràctica: de fet, mentre no el tens, el cos la tradueix a cansament, a impaciència o a un pis que, en tancar l'ordinador, queda mut.

A veure, hi ha persones que amb el teletreball hi floreixen. Jo mateix soc introvertit de bateria curta i recordo la remor dels despatxos compartits com una cosa a superar, no pas a enyorar; per a gent com jo, la casa pot ser un lloc de treball magnífic. Ara bé, això fa excepció, i no norma. El contacte sense agenda és una necessitat humana de grau variable; a més, el teletreball l'ha esborrat del mapa sense preguntar a ningú.

El passadís que s'ha quedat buit

A l'oficina hi havia una cosa que no sortia en cap contracte: el passadís. La conversa de dos minuts pel passadís no tenia hora, no tenia acta i no tenia objectiu, i tot i així et deixava el dia més sencer. També hi havia la campanada: la porta que et treia la feina del damunt i et tornava al carrer, amb la resta de la teva vida a sobre.

Què donava, exactament, aquella conversa de dos minuts? Una mica de presència aliena: algú que et veia arribar, algú que preguntava pel cap de setmana. De fet, a l'oficina existies per a algú; el teu dia tenia testimonis. La pantalla, en canvi, no et mira: et processa. Ser vist i ser processat són, en definitiva, coses molt diferents.

Amb el teletreball, en canvi, la campanada ha desaparegut. La feina no s'acaba: s'aplaca. A més, a les nou del vespre, l'ordinador segueix tenint un llumet encès; el teu cap encara hi té un peu. El cos, que entén de llindars, s'ha quedat sense el seu: la cuina fa d'oficina, l'oficina no tanca mai i el pijama de les deu del matí ja no vol dir res.

«Si estic més tranquil, per què em sento tan estrany?». La pregunta del pacient de la televisió mereix una resposta honrada: la tranquil·litat i la companyia són dues coses diferents, i el teletreball et regala la primera i, si no hi poses remei, et roba la segona. De fet, ningú t'ho va avisar perquè ningú no t'ho va preguntar.

Quan el buit comença a pesar

La soledat a l'edat adulta ja la vam recórrer en el seu article; la del teletreball n'és, tanmateix, la versió amb pantalla al mig. Ara bé, hi ha dos avisos que cal prendre's seriosament. D'una banda, si fa mesos que la teva setmana no conté cap conversa que no sigui de feina o de casa, el buit ja s'ha instal·lat. De l'altra, si els caps de setmana et serveixen per refer-te de la feina en lloc de per viure, el terra comença a cedir.

A vegades, darrere d'aquest buit hi ha alguna cosa més gran. Un desgast que ja és burnout, per exemple. O un estat depressiu que s'ha vestit de «normal en aquesta feina». Ja vam distingir el cansament del burnout en el seu article i, per tant, el criteri aquí és el mateix: quan la soledat et deixa sense força en lloc de deixar-te en pau, el que arriba és senyal.

Com es treballa a consulta

La feina comença per una distinció que no és menor: vols estar sol o t'has quedat sol? La soledat escollida alimenta; l'aïllament, en canvi, drena. Hi ha qui necessita quatre tardes de silenci per funcionar i hi ha qui a les dues tardes ja busca soroll. Al capdavall, la pregunta no és quina opció és la bona; és quina de les dues és la teva i si tens, avui, el que necessites.

Després ve el mapa de la setmana. A veure, li vaig proposar el mateix que et proposo a tu: revisa la setmana real, la de veritat, i contesta una pregunta. On tens, aquests set dies, una conversa que no tingui agenda? La reunió de dilluns compta poc, perquè té acta; en canvi, el cafè sense pretexte, el veí que s'atura i l'amiga de mitja hora compten de debò. Per tant, si el mapa surt buit, ja saps per on començar.

Normalment també cal un ritual de tancament, i aquest element rarament surt a les llistes de consells. Es tracta d'inventar-se una campanada petita: tancar l'ordinador a una hora concreta, canviar-se la roba, sortir al carrer cinc minuts encara que no hi hagi enlloc on anar. Sembla poca cosa. Però el cos necessita un senyal que li digui que la feina ha acabat i que ara ets, una altra vegada, una persona al món.

El passadís es pot reconstruir

A partir d'aquí, la solució és de fuster: ni espectacular ni ràpida. Es tracta de reconstruir el passadís amb els mitjans del teu barri. Un dia de feina en coworking, si la teva empresa encara té oficina. El passeig de la mateixa hora cada tarda, perquè el barri et reconegui. Un dinar setmanal amb algú que no sigui de la feina. La ciutat, en aquest sentit, és més generosa que la pantalla: Barcelona té campanades d'entrada i de sortida, i escoltar-les ja és meitat de la feina.

I, finalment, una cosa que a consulta costa més dir: hi ha persones que estan de dol per un món de feina que els agradava. Els agradava l'oficina, els agradava la remor de fons, i fer dol per això els sembla una frivolitat.

No ho és.

Per això donar-li nom t'estalvia mesos de pensar-te que el que et passa és una estranyesa teva.

Preguntes freqüents sobre la soledat del teletreball

El teletreball és dolent per a la salut mental?

No. De fet, és una manera de treballar i, com totes, es pot viure bé o malament. La pregunta útil és una altra: la teva setmana té contacte sense agenda? Si la resposta és sí, el teletreball et serveix; si és no, el buit creixerà igual, amb oficina o sense.

Les videotrucades no compten com a contacte?

Per a la feina, sí. Però mira què és una videotrucada: té hora, té tema i té comiat. El passadís no tenia cap de les tres coses. El cos també hi té opinió: després de sis trucades seguides estàs més buit que després de sis converses. Les pantalles complementen el contacte; no el substitueixen.

M'he de plantar i tornar a l'oficina?

Si pots triar i ho enyores, és una opció legítima. Ara bé, el passadís es pot reconstruir fora de l'oficina: dinars, rutines, barri. La decisió conscient és el que cura; la deriva, en canvi, és el que desgasta. I tornar-hi per por de semblar antisocial és, al capdavall, una altra manera de no preguntar-te què necessites.

El dilluns següent

Aquesta setmana, per exemple, prova una sola cosa: tria un dia i menja amb algú, sense pantalles al mig. Un dia, només. Després, diumenge al vespre, mira enrere i compara com t'has sentit amb una setmana corrent. El cos, al capdavall, és el primer que sap si aquesta soledat et calma o t'erosiona.

A Espai Emocions, centre de psicologia de Barcelona, acompanyem adults i parelles amb psicòlegs col·legiats, amb sessions presencials o en línia. De fet, si el teletreball t'ha deixat sense passadís, potser et costa imaginar-te una teràpia en línia: tens tot el dret a dubtar-ne, i en podem parlar a la primera visita. Pots demanar-la des de la pàgina de contacte o escriure'ns per WhatsApp. La primera conversa, t'ho anticipo, no porta agenda; tampoc no en portava, el passadís.

Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.

Sol·licita una primera visita