El pas del temps: per què corre més a mitja vida
El pas del temps no corre més: la teva vida perd primeres vegades. Per què els anys s'acceleren a mitja vida i com es treballa en psicoteràpia.
Als quinze anys, un estiu durava anys. El recordo sencer: la piscina municipal i un juliol que va semblar un curs escolar. Als quaranta-set, en canvi, l'estiu és una setmana llarga: engegues el ventilador un dia i, quan pares, ja és setembre. El pas del temps que s'accelera és una de les queixes que més senten els psicòlegs que treballem amb adults a Barcelona. Alhora, però, és una de les que menys idioma té la persona per explicar-la. S'assembla, de fet, massa a una frase de pòster. Dit amb la veu justa, tanmateix, és material de primera.
T'ho avanço des del començament: el pas del temps no corre més; és la teva vida la que perd primeres vegades. El rellotge de paret i el de butxaca van exactament igual que als quinze. Però el material que li dónes per comptar ha canviat, i aquest material, en definitiva, som nosaltres: rutines, trajectes repetits, setmanes intercanviables. Vull mirar aquí per què els anys corren a l'edat adulta; quan aquesta velocitat és normal; quan avisa d'alguna cosa més; i com es treballa a consulta aquesta sensació de tenir el calendari enganxat als talons.
El pas del temps: què vol dir que corre
La sensació que el pas del temps s'accelera és una percepció, no una llei física: el dia segueix tenint vint-i-quatre hores per a tothom. La primera explicació que se sol donar és aritmètica i té el seu encant: un any, als cinc anys, és la cinquena part de tota una vida; als cinquanta, en canvi, és una fracció ridícula del total. Per tant, cada any nou pesa menys dins del conjunt i, de retruc, sembla més curt. És una explicació atractiva. Ara bé, en sol ser insuficient.
A consulta en fem servir una altra, més casolana: la memòria és el rellotge de butxaca. Quan mires enrere i mesures un estiu, de fet, no mesures temps: mesures records. I què genera records? Les primeres vegades: el primer pis, el primer fill d'algú proper, el primer viatge a una ciutat desconeguda. La vida adulta, tanmateix, s'organitza a l'inrevés: primeres vegades escassegen i repeticions abunden. Per exemple, si aquesta setmana fos una fotocòpia de l'anterior, què en recordaries? La pregunta incomoda. Però va exactament al punt.
La vida que ja saps de memòria
Prova d'explicar-ho, per exemple, amb el trajecte de cada matí. El primer mes que el fas el veus tot: semàfors, voreres, arbres, escaparates. Al cap d'un any, en canvi, arribes a la feina sense haver vist res, com si la ciutat s'hagués posat en mode automàtic. No hi ha hagut cap màgia: el cervell simplement deixa d'imprimir allò que ja sap de memòria. I una setmana que no s'imprimeix, al capdavall, no queda enlloc; per al calendari va existir, però per a tu, en canvi, no.
És per això que els anys de molts canvis semblen eterns i els anys de molta feina semblen un badall. El primer any com a pare, el primer any a l'estranger, el primer any en parella: tot allò va ple d'estrenes, i el temps queda gravat. Els anys entremig (els de la setmana tipa, del dilluns que es confon amb el dimarts) passen sense deixar petjada. I quan una dècada és una fila de setmanes intercanviables, el resultat sempre és el mateix: deu anys amb la memòria d'un.
A Barcelona ho pots veure cada novembre. Les terraces perden cadires de cop. La ciutat s'enfosqueix una matinada sencera, però ningú no sap dir quin dia ha estat l'últim de bona llum. De fet, ningú no recorda el novembre anterior. Només recorda que n'hi va haver un, perquè això diuen els calendaris.
Quan la comptabilitat es torna cruel
Arribem, doncs, al punt delicat. Fa un parell d'anys, un home de cinquanta-dos anys em va portar a consulta una frase que el seu entorn trobava poètica; ell, en canvi, la trobava insultant: «els anys em passen volant». «La metàfora està bé», em va dir, «però jo cada diumenge faig comptes i sempre surto perdent». El seu problema no era el rellotge. Era l'auditoria: cada diumenge al vespre ensumava la setmana que venia. La comparava amb la que sospitava que hauria de viure i se'n cobrava la diferència en forma de culpa.
Aquest home no necessitava frases sobre la velocitat, i tampoc un curs de gestió del temps. Necessitava posar nom a una sentència que portava anys repetint-se a cau d'orella: «no ho he fet prou». De fet, la velocitat, aquí, és una qüestió diferent de la direcció: la majoria de persones adultes viuen el rellotge més ràpid amb decència i curiositat; ara bé, quan la sensació arriba amb sentència, el tema ja no és el calendari. És una relació amb la pròpia vida que s'ha torçat, i a vegades tapa alguna cosa més. Per exemple, un estat depressiu pot presentar-se així: temps pla, setmanes sense petjada, rancúnia contra un mateix. També hi pot haver por d'envellir, que ja té el seu article, o una crisi dels quaranta que ningú no va saber anomenar.
El criteri clínic, doncs, és aquest: la sensació de velocitat fa reflexionar; la sentència, en canvi, fa patir. Si t'has quedat amb la primera, aquest article et serveix de mapa. Si t'has quedat amb la segona, el millor que puc dir-te és que la velocitat no és el problema de fons, i que un professional ho pot distingir en una o dues sessions.
Com es treballa el pas del temps a consulta
El primer que no fem és perseguir la lentitud. A més, bona part del consell estàndard sobre això («viu el moment», «desconnecta», «respira») em sembla ben intencionat i força buit. La pregunta que importa no és com aturar el rellotge. És què hi poses a dins, perquè el rellotge no s'atura. La feina terapèutica va en aquesta direcció: temps que deixi petjada, no pas rellotges més lents.
A la sessió, per exemple, dibuixem el mapa d'una setmana real: la del pacient, amb noms propis. Després la pregunto d'una manera que semblarà innocent: «d'aquí a un any, què recordaries d'aquesta setmana?». Normalment la llista surt curta, i això ja és informació. Hi ha setmanes que són logística pura; d'altres, en canvi, tenen una conversa, un concert, un cap de setmana fora de sèrie. A partir d'aquí la feina és senzilla de dir i lenta de fer: es tracta de tornar a posar primeres vegades dins del calendari. Petites i escollides. Un camí nou per anar a comprar. Un cafè amb algú que feies temps que no veies. Res de traslladar-te a Bali.
I, finalment, el balanç de direcció. Perquè el pas del temps només és un problema quan la vida apunta cap a un lloc on no vols anar; quan apunta cap on vols, en canvi, la velocitat es torna una aliada incòmoda. Per això dediquem sessions senceres a la pregunta més antiga de totes: què vols que recordi, de la teva vida, el 2036? Ningú no te la respondrà a la sessió. Però hi ha persones que, al cap de tres setmanes de fer-se-la, canvien coses que portaven anys ajornant.
Preguntes freqüents: el rellotge interior
Per què el temps passa més de pressa com més grans ens fem?
Per dos motius que es combinen. Un, l'aritmètic: cada any nou és una fracció més petita de tota la teva vida. L'altre, el que treballem a consulta quan el pas del temps ja pesa: la memòria es fixa en allò nou, i l'edat adulta acumula repeticions. De fet, el temps no va més ràpid; passa que queda gravat amb menys resolució i, en mirar-lo enrere, sembla més curt.
Fer coses noves fa que el temps vagi més a poc a poc?
Així és, amb un matís que convé no perdre. El dia d'una primera vegada no s'allarga: a vegades vola, perquè t'ho passes bé. El que canvia és la mirada cap enrere: la setmana densa ocupa molt més lloc en la memòria que la setmana buida. Al capdavall, no fas que el temps vagi lent: el fas recordable.
Preguntes freqüents: què fer i quan consultar
Es pot mirar el pas del temps sense patir?
Sí, i el camí no passa per la respiració. Passa per la direcció: quan la teva setmana apunta cap a coses que signifiquen alguna cosa per a tu, la velocitat molesta menys, perquè el que compta ja no és quant queda: és què hi estàs posant. Això es treballa, però no amb quatre frases: amb decisions i un cert gust per la coherència.
Quan convé consultar-ho?
Normalment, el senyal és aquest: la comptabilitat dels diumenges es torna cruel setmana rere setmana, o el buit deixa de ser filosòfic i es torna quotidià. En molts casos hi ha un estat depressiu o una rumiació ansiosa al darrere. Això sí que convé mirar-s'ho amb un professional. La primera visita pot ser una sessió informativa de mitja hora, sense compromís, per veure si encaixem.
La setmana que vols recordar
Et proposo, doncs, l'experiment d'aquesta setmana, i només és un. Diumenge al vespre, escriu en un paper tres coses d'aquests set dies que recordaries d'aquí a un any. Si en surten tres, endevina què: la teva setmana ja té densitat, i aquest article només t'ha servit de mirall. Si no en surt cap, en canvi, ja saps per on comença la feina; i no és canviant de vida: és posant una primera vegada petita al mig de la setmana.
A Espai Emocions, centre de psicologia de Barcelona, acompanyem adults i parelles amb psicòlegs col·legiats, en sessió presencial o en línia. Si el pas del temps t'ha deixat aquesta comptabilitat dels diumenges, ho podem mirar plegats: pots demanar una primera visita des de la pàgina de contacte o escriure'ns per WhatsApp. I, per avançar-te una cosa del que trobaràs: a la primera sessió ningú no et dirà que respiris més a poc a poc; t'escoltarem, que ja és més del que fan els teus diumenges.
Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.
Sol·licita una primera visita