Tornar al blog
Identitat

Comparar-se amb els altres: quan mirar vides alienes fa mal

Comparar-se amb els altres ja no és cosa d'adolescents. Per què fa mal a partir dels trenta, què diu dels teus valors i com es treballa a la teràpia.

Comparar-se amb els altres semblava cosa d'institut: qui anava millor, qui agradava més, qui ho aprovava tot. Després van arribar els sopars d'amics, les xarxes professionals i les fotos de vacances alienes. La comparació es va quedar a viure. A consulta de psicologia veiem cada setmana persones adultes que sostenen les seves vides amb solidesa. Tanmateix, moltes tornen a casa amb una pregunta silenciosa: i jo?

En aquest article volem mirar aquesta fiblada amb calma. Veurem què és la comparació en l'edat adulta i per què s'intensifica ara que les vides s'exhibeixen. També veurem què revela dels teus valors i com es treballa en una psicoteràpia per a adults. Perquè comparar-se amb els altres no és superficialitat. De fet, és una de les portes més directes cap a la teva identitat.

Comparar-se amb els altres: què és i per què ara fa més mal

La comparació social és la tendència a avaluar-te mirant la vida d'altres persones. La psicologia l'estudia des dels anys cinquanta, perquè necessitem referents externs per saber qui som. En aquest sentit, comparar-se és humà i a més útil: orienta, informa i a vegades inspira. El problema no és comparar. El problema és comparar amb dades falses i amb el calendari d'una altra persona.

I per què fa tant de mal ara? Als vint anys, gairebé tothom està començant. En canvi, a partir dels trenta les trajectòries se separen: uns compren, altres se separen; uns ascendeixen, altres reinventen l'ofici. La divergència fa comparable qualsevol sopar. A més, les xarxes socials han convertit l'aparador en el format per defecte. Veus el minut millor d'una vida aliena i el compares amb el teu dimarts sencer.

Les vides editades: què mires i què no veus

Quan et compares amb els altres, poques vegades compares vides reals. Compares muntatges. Per exemple, la casa de la foto no ensenya la hipoteca que apreta. L'ascens no ensenya l'insomni que l'acompanya. La parella somrient no ensenya el silenci amb què tornen a casa. La comparació adulta treballa amb material publicitari. Tanmateix, emet sentències amb validesa de document.

Això no és un argument per desconfiar de tothom. De fet, ningú publica el seu interior. També convé mirar on et compares. Una amistat de veritat et coneix i et sosté. En canvi, el scroll nocturn només ofereix gent que ni sap el teu nom. El primer vincle retorna realitat. El segon, a més, retorna distància.

Què revela la comparació sobre tu

Cada fiblada de comparació assenyala alguna cosa. L'enveja no és un defecte moral: és informació. D'una banda, et mostra quins valors teus estan ferits: reconeixement, seguretat, llibertat, temps, família. De l'altra, t'ensenya on vas col·locar la vara de mesurar-te. Moltes persones adultes descobreixen a teràpia que la vara ni tan sols era seva. La van heretar de la família, de l'escola o d'un context que ja no existeix.

De fet, el mateix passa amb la sensació d'anar tard. Anar tard, respecte a què? Al teu desig o al guió? El guió existeix i és poderós: casa a una edat, parella a una altra, èxits abans dels quaranta. Tanmateix, no té en compte la teva història ni els teus valors. La maduresa consisteix, en bona part, a canviar la pregunta. No «vaig tard?», sinó «vaig cap al que és meu?». Per això, aquest gir retorna autonomia.

Com es treballa la comparació a la psicoteràpia

En una psicoteràpia d'adults no es persegueix deixar de comparar-se. Això no existeix i, a més, tampoc caldria. Es treballa per entendre què compares, amb quina part de tu i per a què. Primer es posa història: qui comparava a casa teva, què es premiava i què s'amagava. Després s'examinen els valors que avui et mouen. La identitat es sosté sobre allò que de veritat importa, no sobre allò que tocava.

A partir d'aquí, el procés fa distincions fines. A vegades, l'enveja assenyala un desig propi que mereix decisions concretes i responsabilitat. Altres vegades, en canvi, assenyala un guió heretat que convé acomiadar. La teràpia humanista sosté aquest treball sense judici i amb profunditat. Al capdavall es tracta de passar de mirar vides alienes a habitar la teva amb coherència.

Preguntes freqüents sobre comparar-se amb els altres

Comparar-me amb els altres vol dir que sóc envejós?

No necessàriament. L'enveja fa mal, però també informa. Quan alguna cosa aliena et fibla, pots preguntar-te quin valor teu hi ha al darrere. Normalment hi ha un desig real o una por antiga. Mirar-ho així converteix la comparació en material de treball, no en motiu de vergonya.

N'hi hauria prou amb deixar les xarxes socials?

Ajuda, però no n'hi ha prou. Les xarxes acceleren la comparació; ara bé, la comparació va començar molt abans. Ja hi havia el germà que treia millors notes o la cosina que es casava primer. Per això convé mirar l'hàbit de mesurar-te, no només l'aparador que l'alimenta.

Mirar la teva vida amb els teus propis ulls

Comparar-se amb els altres no és una feblesa que hagis de corregir amb disciplina. És el senyal que fa temps que no et mires. A més, la comparació es calma quan la teva vida recupera direcció pròpia. Això passa quan allò que fas guarda relació amb allò que valores. Al capdavall, la pregunta madura no és si vas davant o darrere de ningú. És si vas cap a la teva.

A Espai Emocions, centre de psicologia de Barcelona, acompanyem adults i parelles amb psicòlegs col·legiats. Treballem des d'una psicoteràpia humanista i integradora, de manera presencial o en línia. Si mirar vides alienes t'ha deixat una pregunta incòmoda sobre la teva, és un bon moment per donar-li lloc. Pots demanar una primera visita des de la pàgina de contacte o escriure'ns per WhatsApp. No cal arribar amb la vida resolta; n'hi ha prou amb voler-la mirar.

Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.

Sol·licita una primera visita