«Jo estic bé»: quan estar sempre bé és la manera més silenciosa de no estar-hi

«Com estàs?». «Bé, tot correcte». «I tu, com va tot?». «Bé, no em puc queixar». Hi ha converses que es repeteixen anys durant sense que ningú hi posi en dubte el contingut. La persona respon bé perquè sempre respon bé, i l'entorn ha après a no preguntar més enllà. No és mentida conscient: quan dius «estic bé» mil vegades, la frase acaba funcionant com una resposta automàtica que estalvia la conversa que hi hauria darrere. La pregunta és què hi ha sota aquest benestar tan estable.

Aquest article parla d'un patró que a la consulta apareix sovint: persones que funcionen. Que treballen, que compleixen, que sostenen els altres, que no cauen. I que, precisament per això, ningú —comptades ells mateixos— s'imagina que puguin estar passant per alguna cosa. És la funcionalitat com a defensa: no estar mai malament com a manera d'estar en el món.

Què vol dir funcionar i a qui serveix

Funcionar, en si mateix, no és cap problema. És fins i tot un valor: la capacitat de sostenir la vida, les responsabilitats i els compromisos quan arriben temps difícils. La qüestió és una altra: quan «estar bé» deixa de ser un estat i es converteix en una política. Quan la resposta a «com estàs?» està decidida abans de la pregunta. Quan, per molt que passi, el missatge cap a fora —i cap a dins— és sempre el mateix: aquí no passa res.

Aquesta manera d'estar-hi sol tenir una història. Sovint és la història d'algú que, molt aviat, va aprendre que el seu valor en les relacions era la solidesa: que els adults del seu voltant necessitaven que ell estigués bé, i que estar malament afegia pes a un sistema que ja anava just. Llavors va fer el que fan moltes criatures en aquesta situació: va deixar de mostrar el que li passava. No va deixar de sentir-ho: va deixar de compartir-ho. I amb els anys, la distància entre el que es sent i el que es mostra es va anar eixamplant, fins que ja no sap travessar-la.

El cost de no caure mai

El cost d'aquesta política és silenciós perquè el seu èxit mateix l'oculta. Si mai no estàs malament, ningú no s'acosta a preguntar. Si mai no demanes, ningú no arriba. La funcionalitat estable genera unes relacions que giren al voltant de la teva capacitat de sostenir, no al voltant del que et passa. I això, amb els anys, deixa una soledat particular: la de ser estimat per una versió de tu que no inclou la part que més necessitava companyia.

Hi ha un segon cost, més subtil: la pèrdua de la referència interna. Si des de fa dècades gestiones el que sents abans de sentir-ho, si tradueixes cada emoció a un pla d'acció o a una càrrega per assumir, arriba un punt en què ja no saps distingir si estàs bé de veritat o si simplement estàs en silenci. Moltes persones arriben a la consulta amb aquesta pregunta ja formulada: «no sé si estic bé o si m'he acostumat a no queixar-me».

Per què ara

Aquest patró sol aparèixer amb força entre els trenta-cinc i els cinquanta anys, i no és casual. És l'època en què la vida pregunta coses que la funcionalitat no pot respondre: el sentit del que s'ha construït, les relacions que s'han sostingut amb què i amb qui, el dolor que s'ha anat posposant amb la taca d'ocupar-se d'altres coses. La crisi no ve perquè la persona hagi fallat: ve perquè el mecanisme que ha funcionat tota la vida comença a fer soroll.

A vegades el senyal és un cos que comença a dir el que la boca calla: tensió que no marxa, un son que es trenca, un estómac que s'engruna sense motiu mèdic. A vegades és un apagament progressiu de l'interès per coses que abans importaven. A vegades és, simplement, una tarda en què, per primera vegada en anys, no tens ganes de respondre «bé».

Què pot oferir la teràpia

La teràpia no consisteix a trencar-te per dins perquè deixis d'estar bé. Consisteix a oferir-te un lloc on estar malament no sigui un problema per a ningú: un espai on el teu benestar estable no sigui la condició per ser ben rebut. Per a una persona que ha passat anys sostenint els altres, això pot resultar desconcertant al principi. Dir «no estic bé» en veu alta, davant d'algú que no s'altera ni corre a resoldre-ho, és una experiència que poques vegades s'ha tingut.

La feina, a la consulta, es fa a poc a poc i sense forçar res. Es tracta de reconèixer el moment exacte en què la resposta «bé» s'activa, i preguntar-se què hi havia abans. Es tracta de posar paraula, amb cura, a allò que es va aprendre a callar, i de descobrir que la persona que ets quan necessites alguna cosa no és una versió menys vàlida de tu. I es tracta, sobretot, de fer la prova difícil: la de comprovar que una relació pot sostenir el teu malestar sense trencar-se, i que ocupar el lloc de qui rep, un cop, no desmunta res del que has construït.

A Espai Emocions acompanyem processos d'adults que han après a estar sempre bé i que, en algun moment, volen descobrir com s'està de veritat. Si reconeixes en aquestes línies la teva manera de respondre, pots sol·licitar una primera visita a la nostra pàgina de contacte. No cal que arribis amb una crisi a la mà: n'hi ha prou amb la pregunta.