La necessitat d'explicar-te: quan la paraula es converteix en la teva manera de no sentir

Hi ha persones que arriben a teràpia amb un relat extraordinàriament articulat de la seva vida. Saben explicar què els va passar, quan, en quin ordre. Saben relacionar allò de la infància amb allò de la parella, allò dels pares amb allò de la feina. Ho han pensat molt, ho han llegit molt, ho han conversat molt. I, tanmateix, quan se'ls pregunta com se senten quan recorden tot això, apareix un silenci desconcertat. No és que no sàpiguen què dir: és que la pregunta els agafa en un lloc on no acostumen a estar.

Aquesta escena es repeteix amb una freqüència sorprenent, i no és casual. La capacitat de donar forma verbal al que un viu és una habilitat valuosa, però pot convertir-se, quan s'utilitza sense fre, en una manera de no estar amb el que se sent. Convertir l'emoció en idea permet manejar-la, ordenar-la, posar-la a distància. I això, que en certs moments és necessari, quan es converteix en la manera habitual de relacionar-se amb un mateix, deixa una vida molt ben explicada i poc habitada.

Què és la intelectualització i per què no és un defecte

La intelectualització és una manera de posar el pensament entre tu i la teva experiència. Consisteix a tractar allò que se sent com si fos un problema a comprendre, en lloc d'un estat a habitar. La persona que intelectualitza no reprimeix la seva emoció: la transforma. La converteix en un discurs, en una hipòtesi, en un mapa. I amb aquesta transformació aconsegueix alguna cosa important: reduir la intensitat del que sent, fer-ho suportable, mantenir el control.

Convé dir-ho amb claredat: això no és un defecte. És una defensa, i les defenses existeixen perquè en algun moment van ser necessàries. La persona que va aprendre a entendre's abans de sentir-se, probablement es va criar en un context on sentir sense entendre era perillós o inútil. On la emoció no tenia espai, o generava conflicte, o no era rebuda. En aquell context, aprendre a distanciar-se, a explicar, a comprendre, va ser una manera intel·ligent de sobreviure sense perdre el contacte amb un mateix del tot.

El problema no és que la defensa es formés. El problema és que es quedi funcionant molt després que el context que la va necessitar hagi desaparegut. La persona adulta, amb recursos, amb un entorn més segur, segueix tractant cada emoció com si fos una qüestió a resoldre abans de poder permetre-la. I amb això, sense voler, es queda fora de la seva pròpia vida emocional: la coneix molt bé, però no l'habita.

Quan l'explicació serveix per no sentir

Hi ha una diferència que val la pena aprendre a distingir. Explicar una experiència pot ser una manera d'aprofundir-hi: posar paraules al que se sent permet veure-ho amb més claredat, compartir-lo, integrar-lo. Però també pot ser una manera de substituir-la: posar paraules al que se sent per no haver de sentir-ho. La diferència no està en el que dius, sinó en el que passa mentre ho dius. Si l'explicació t'acosta al que sents, està servint. Si t'allunya del que sents, et protegeix.

Un senyal que pot ajudar a reconèixer-ho: quan expliques una cosa dolorosa i, en fer-ho, el cos es relaxa però l'emoció no canvia, probablement estàs sentint. Quan expliques una cosa dolorosa i el cos no reacciona, la veu es manté estable, la història flueix amb una fluïdesa estranya, probablement estàs evitant sentir. No és un engany conscient: és una habilitat tan arrelada que opera sola. La persona que la porta sovint no sap que està fent servir la paraula com a escut, perquè ningú no li ha dit que es pot fer d'una altra manera.

El preu d'una vida massa ben explicada

A la maduresa adulta, aquesta manera de funcionar comença a passar factura, encara que no sempre de manera evident. Pot aparèixer com a sensació de distància respecte a la pròpia vida: saps què et va passar, saps per què, saps què hauries de sentir, però alguna cosa no acaba d'arribar. Pot aparèixer com a dificultat per gaudir: l'alegria també es filtra, també es converteix en idea abans de poder sentir-se. Pot aparèixer com a cansament, perquè el cost d'ordenar constantment l'experiència interior és alt, i la persona que ho fa no para.

També pot pesar en les relacions. Qui necessita explicar-ho tot abans de sentir-ho, sovint demana als altres el mateix que es demana a si mateix: que la experiència sigui comprensible abans de ser vàlida. Això pot fer que les converses íntimes es converteixin en debats, que els conflictes se segueixin com si fossin expedients, que la parella o els amics se sentin examinats en lloc d'acompanyats. No és falta d'amor: és la manera que aquesta persona coneix d'estar propera, que passa necessàriament per la comprensió.

La paraula que arriba després de l'experiència

El que la teràpia pot oferir en aquests casos no és deixar de pensar. Seria absurd i, a més, profundament injust amb persones per a les quals el pensament ha estat un recurs i una companyia. El que la teràpia pot oferir és un altre ordre: que l'experiència arribi abans que la seva explicació. Que el que se sent tingui un espai on aparèixer sense haver de justificar-se primer, sense haver de passar l'examen de la comprensió per ser admès.

Això requereix temps, perquè la tendència a entendre abans de sentir és ràpida i automàtica. A la consulta, sovint es treballa alentint aquest moviment. Quan la persona comença a explicar, es convida a aturar-se un moment i a mirar què passa al cos, què apareix si deixa de parlar, què hi ha sota la idea que està construint. I el que apareix, gairebé sempre, no és una idea més: és una emoció que estava esperant, potser des de feia molt de temps, que li deixessin arribar.

Aprendre a sentir abans d'explicar no és un retorn a la irracionalitat. És el contrari: és permetre que la paraula serveixi realment al que vius, en lloc de servir-se de tu. La paraula que arriba després de l'experiència té una qualitat diferent de la que arriba abans. No és un escut: és un pont. No ordena des de fora: dona forma des de dins. I aquesta diferència, que sembla subtil, canvia la relació amb un mateix i amb els altres.

No es tracta de deixar d'entendre

Si reconeixes en això la teva manera de funcionar, si saps que la teva vida està molt ben explicada però no sempre habitada, o si descobreixes que la paraula et protegeix més del que t'acompanya, pots sol·licitar una primera visita a la nostra pàgina de contacte. A Espai Emocions acompanyem processos d'adults que volen aprendre a deixar que l'experiència arribi abans que la seva explicació, i descobrir què canvia quan la paraula deixa de ser un escut i es converteix, simplement, en una manera de dir el que ja s'està vivint.