Tornar al blog
Parella

El mòbil a la parella: la tercera cadira del sofà

El mòbil a la parella no trenca res tot sol: ocupa un lloc que alguna cosa ha deixat buit. Què diu el teu sofà de les deu i com es treballa a consulta.

T'ho confesso: jo també soc dels que, al vespre, agafen el mòbil al sofà. Obro el que havia obert fa deu minuts, el tanco i, al cap d'un minut, el torno a obrir. Ara bé, si això em passa a mi, que fa anys que treballo vincles, imagina't al teu menjador. Perquè el mòbil a la parella s'ha convertit en aquell convidat que ningú no convida i que mai no marxa: és a taula, al llit i, sobretot, al sofà de les deu de la nit.

De fet, a la nostra consulta de psicologia de parella a Barcelona, el tema surt gairebé cada setmana, i gairebé sempre amb mig somriure de disculpa. «Ja no em mira: mira el mòbil», em va dir fa poc una pacient. Doncs mira: en aquest article defensaré una cosa que, vinguda d'un psicòleg, potser tindrà gràcia. Al capdavall, el mòbil a la parella no trenca res tot sol; ocupa un lloc que alguna cosa havia deixat buit. No és cap provocació. A més, veurem què hi fa, exactament, aquesta tercera cadira del sofà, què ens diu de la relació i com es treballa a consulta quan ja pesa.

El mòbil a la parella: què és, exactament

El mòbil a la parella és, dit d'una manera planera, la pantalla que s'interposa entre dues persones que tenen poc temps per mirar-se. De fet, el fenomen és prou estès per tenir nom propi: phubbing, la mala educació d'ignorar qui tens al costat per mirar el telèfon. La importància de posar-hi nom és pràctica: mentre en dius «addicció» o «mani», la conversa es torça; quan hi veus una qüestió d'atenció, pots començar a treballar-hi.

Per exemple: què hi ha, exactament, dins d'aquesta pantalla? Feina, sèries, notícies, missatges. Ara bé, el contingut és el que menys importa. El mòbil a la parella és un assumpte d'adreça: cap a on va l'atenció quan, per fi, els dos sou al mateix lloc al mateix moment.

Per tant, fes-te la pregunta incòmoda: de les dues hores que passeu junts un vespre normal, quantes van amb la mirada cap a l'altre?

No cal que contestis en veu alta.

El sofà de les deu de la nit

Fa uns mesos, per exemple, va venir a consulta una parella amb un motiu que ells mateixos descrivien com a ridícul. Al vespre, després de sopar, tots dos queien al sofà i tots dos queien al mòbil. Ella, a vegades, encara tenia ganes de parlar; ell, en canvi, entrava al scroll com qui entra a casa seva. Després, un dia, ella li va treure el telèfon de la mà amb un gest que va sortir més fort del que volia, i la nit va acabar en plor. «No és cap drama», deien tots dos a la primera sessió.

Però era un drama petit i diari. I els drames petits i diaris, al capdavall, són els que més desgasten.

De fet, a la tercera sessió, ella va fer la pregunta que tots dos portaven a dins: «em diràs que li sóc infiel?». Li vaig contestar que la pregunta era una altra: quan ell agafava el telèfon, de què es protegia? Després d'unes setmanes, ho vam trobar. Per a ell, el vespre era l'hora de fer balanç, i fer balanç duia a una conversa pendent que feia mesos que s'evitava. Al capdavall, el mòbil no havia matat res: estava tapant una conversa que cap dels dos no s'atrevia a començar.

Pantalla compartida, pantalla refugi

Tanmateix, aquí vull diferenciar-me del que sol llegir-se. El discurs habitual diu que les pantalles destrueixen l'amor i demana menys pantalles com qui demana menys sucre. A consulta, però, fem una distinció més fina, perquè no totes les pantalles diuen el mateix.

Per exemple, la pantalla compartida: mirar un vídeo tots dos, enviar-se coses que fan riure, triar la sèrie plegats. Això és atenció mirant cap al mateix lloc i, de fet, és vincle de la bona. I hi ha la pantalla refugi: la que s'obre quan ja no sé què dir-te, quan el silenci em pesa o quan em convé no mirar el que tinc al costat. La primera uneix. La segona, en canvi, tapa.

El scroll, en aquest segon cas, no dona plaer: dona anestèsia. Per això t'has fixat que omple una estona i la deixa més buida que abans. El mòbil a la parella funciona com el menjar sense gana. Entreté la boca. Mentrestant, la resta pregunta una altra cosa.

Com es treballa a consulta

Quan aquest tema entra a la sala, la primera cosa que no fem és prohibir res. I això, al començament, sorprèn. De fet, les normes de pantalla imposades des de fora fallen per un motiu senzill: gestionen hores quan, en canvi, el problema acostuma a ser de direcció. Ningú no va a teràpia de parella per passar menys estona al telèfon; hi va per tornar a tenir algú a qui mirar.

Després dibuixem el mapa de l'atenció de la setmana. On us mireu, aquests set dies? De fet, l'atenció és la moneda real d'una relació: no es compten hores junts, sinó minuts de mirada. Normalment, el mapa és esclaridor: moltes parelles hi descobreixen que el seu temps compartit és logística pura: horaris, fills, compra. La intimitat, en canvi, no surt a cap casella.

I, finalment, l'experiment. Un vespre, un de sol, els dos mòbils es queden dormint a una altra habitació. No com a càstig ni com a norma: com una prova. La pregunta no és si aguantareu sense pantalla; és què apareixerà al buit que deixa. Si apareix una conversa, ja saps per on tirar. Si apareix una discussió, també: és conversa igualment. Tanmateix, si no apareix res, aquest silenci és, exactament, el mapa del treball pendent.

Quan el mòbil és el missatge

A més, a consulta hi ha tres retrats que veiem sovint i convé reconèixer-los. El primer, per exemple: el mòbil entra just allà on hi hauria d'haver conversa, com l'àpat o el llit. El segon: les converses que queden són logística, i la pantalla ocupa el buit que ha deixat la intimitat. El tercer: un dels dos n'ha fet un refugi i l'altre ho calla; i el que calla, acumula.

A vegades, el refugi és d'una sola persona i la parella el paga. Un estat depressiu, un burnout encara sense nom o una evitació personal es poden vestir de «portar el mòbil a sobre». Per això, a consulta, la pantalla mai no es llegeix sola: es llegeix amb la història de cadascú al darrere.

Quin d'aquests retrats s'assembla més al teu sofà? La resposta té menys a veure amb el mòbil del que et penses.

Preguntes freqüents sobre el mòbil a la parella

Cal prohibir els mòbils a casa?

Com a norma, no. Les prohibicions generen policies i delictes menors. Com a experiment, en canvi, sí: una nit sense pantalles al menjador diu més que un mes de discussions, perquè ensenya què hi ha sota. Prova-ho abans de legislar.

Això és una addicció?

En la majoria de casos que veiem, no. És un hàbit d'evitació: la mà agafa el telèfon per no aguantar un buit. Ara bé, si el teu ús ja renta son, feina o relacions, cal fer-ne una avaluació seriosa: hi ha gent que no el pot deixar ni volent.

Quan cal anar a teràpia de parella?

Normalment el senyal és aquest: la distància ja pesa i ningú no sap com treure-la. O bé cada intent de parlar-ne acaba igual. La sessió de parella, t'ho anticipo, no és cap tribunal per decidir qui té raó: és una taula on mirar què hi fa aquest convidat que no marxa.

La cadira que falta

Per tant, aquesta setmana, prova una sola cosa: un vespre, deixa el mòbil a una altra habitació abans de seure al sofà. Tu sol, encara que l'altre no et segueixi. Mira què et passa al cap de deu minuts: el neguit i l'impuls de tornar-lo a buscar. Allà, exactament allà, hi ha la informació.

A Espai Emocions, centre de psicologia de Barcelona, acompanyem adults i parelles amb psicòlegs col·legiats, en sessió presencial o en línia. De fet, si el teu sofà de les deu ha canviat de sentit, ho podem mirar plegats: pots demanar una primera visita des de la pàgina de contacte o escriure'ns per WhatsApp. I si no saps com explicar-ho, tranquil: també pots venir sense res preparat; porta el teu vespre tal com és, que ja el sabrem llegir.

Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.

Sol·licita una primera visita