L'avorriment que no és el que sembla: quan deixar d'estar ocupat et posa en contacte amb tu

Hi ha un moment que moltes persones coneixen sense reconèixer. És una tarda sense plans, un cap de setmana en què per fi no hi ha res obligatori, un viatge en solitari sense companyia. I en lloc de descans, en lloc d'alleujament, apareix una inquietud. No és ansietat exactament, ni tristesa: és una sensació difusa, com si alguna cosa quedés al descobert. Molts la diuen avorriment. Però no és l'avorriment d'esperar l'autobús ni el d'una tarda de pluja. És una altra cosa.

Aquest text no és una defensa de l'avorriment com a hàbit saludable. No es tracta de convence't que està bé no fer res, ni de convertir l'oci en una nova tasca per optimitzar. Es tracta de mirar què passa quan, sense que t'ho proposis, la màquina de fer deixa de funcionar una estona i queda al descobert el que hi havia sota.

Quan l'avorriment no és falta de coses per fer

L'avorriment que preocupa no és el de qui no té res a fer. És el de qui sempre ha tingut molt a fer i, de cop, no en té. La persona que porta anys funcionant a un ritme sostingut —feina, família, projectes, responsabilitats— i que, quan el ritme baixa, descobreix que el descans no arriba en forma de calma, sinó d'una inquietud que no sap on posar.

Això passa perquè l'activitat constant, a més de ser una manera de fer coses, pot ser també una manera de no mirar. Quan sempre hi ha alguna cosa per fer, sempre hi ha un lloc on posar l'atenció que no sigui un mateix. I quan aquesta activitat s'atura, el que queda al descobert no és només temps lliure: és tot allò que l'activitat estava tapant.

El que queda al descobert quan el ritme baixa

Quan l'activitat deixa de sostenir l'atenció, pot aparèixer de tot. Una pregunta que feia temps que no es feia: és aquesta la vida que volia? Una sensació que s'havia aparcat: la solitud, el buit, la insatisfacció que no tenia nom mentre hi havia coses per fer. Un record. Una part de la història que es va deixar enrere i que no s'havia mirat. El que queda al descobert no és sempre dolorós: de vegades és curiositat, de vegades és un desig oblidat, de vegades és només silenci. Però sempre és alguna cosa que, mentre hi va haver coses per fer, no tenia espai per aparèixer.

Per això aquest tipus d'avorriment genera inquietud. No és l'avorriment en si: és el que apareix quan l'avorriment deixa de ser omplert. I la reacció més habitual no és quedar-s'hi, sinó córrer a omplir-lo: agafar el telèfon, posar una sèrie, planificar alguna cosa, buscar companyia. No perquè es vulgui fer això, sinó perquè quedar-se en l'espai buit és incòmode.

Per què és tan difícil quedar-se quiet

Quedar-se en aquest espai buit és difícil perquè no estem acostumats a estar amb nosaltres mateixos sense una tasca que faci de mediadora. La majoria d'adults han après a relacionar-se amb un mateix a través del fer: mesurar el valor pel que es produeix, el descans pel que es recupera, el temps lliure pel que s'aprofita. I quan no hi ha res per fer, el sistema no sap com funcionar.

A això s'hi suma, sovint, una dificultat més antiga. Moltes persones van aprendre, de manera més o menys explícita, que estar quiet era perillós o que estar amb un mateix era estar sol, i que estar sol era senyal que alguna cosa no anava bé. Aquesta lliçó, que pot venir de molt enrere, fa que el silenci no se senti neutre: se sent com una amenaça. I l'instint, davant l'amenaça, és fugir —en aquest cas, fugir cap a la distracció.

L'avorriment com a pregunta, no com a manca

Si es pot suportar la inquietud sense córrer a omplir-la, l'avorriment es transforma. Deixa de ser una manca i es converteix en una pregunta. La pregunta no sempre és clara, ni arriba en forma de paraules. De vegades és només una sensació: que hi ha alguna part de la vida que no encaixa, que hi ha alguna cosa que es vol i no s'ha permès, que la manera de viure fins ara potser no és l'única possible.

Aquesta pregunta, sostinguda amb temps i sense pressa, pot ser el començament d'alguna cosa. No d'un canvi espectacular, ni d'una transformació radical: sovint d'alguna cosa més senzilla i més fonda. Una reorientació petita, una decisió que fa temps s'ajornava, una conversa que calia tenir. El que canvia no és la vida per fora: és la relació amb un mateix, que deixa de ser exclusivament productiva i comença a ser, també, contemplativa.

Quan l'avorriment amaga alguna cosa més

Cal dir-ho: no tot avorriment és una pregunta profunda. De vegades l'avorriment és avorriment, i la solució és fer alguna cosa que interessi. Però quan l'avorriment apareix sistemàticament cada vegada que el ritme baixa, quan genera inquietud en lloc de pau, quan es percep més com un buit que com un descans, val la pena mirar-ho amb més atenció. Aquest patró pot estar senyalant un malestar que la persona porta sostenint sense saber-ho, i que l'activitat constant li ha permès no veure.

A vegades, darrere d'aquest avorriment hi ha un estat depresiu que no s'ha reconegut com a tal. No sempre es presenta amb la forma que s'espera: tristor, plor, manca d'energia. De vegades es presenta com a manca d'interès, com a dificultat per gaudir, com a sensació que res acaba de tenir sentit. I aquest estat, sostingut en el temps, no es resol omplint-lo d'activitat: es resol mirant-lo.

La diferència entre descansar i evadir-se

Una distinció que ajuda: descansar no és el mateix que evadir-se. Descansar és una activitat que recupera: permet tornar a la vida amb més recursos, més claredat, més presencia. Evadir-se, en canvi, és una activitat que tapa: permet no sentir el que es sent, però no recupera res. La distinció és important perquè moltes persones creuen que estan descansant quan, en realitat, estan evadint-se.

La diferència no està en el que fas, sinó en la funció que compleix. Veure una pel·lícula pot ser descansar o pot ser evadir-se, segons per a què serveixi en aquest moment. Fer esport pot ser una o l'altra. Fins i tot estar amb persones pot ser descans o evasió. La pregunta no és què fas, sinó què fas quan deixes de fer allò: si torna la inquietud, era evasió; si torna la calma, era descans.

Com es treballa a la teràpia

Treballar aquest avorriment a la teràpia no consisteix a buscar la causa única ni a interpretar cada silenci. Consisteix, primer, a fer espai perquè la persona pugui quedar-se en la inquietud sense córrer a resoldre-la. A la consulta, el silenci no s'ha d'omplir: es pot habitar. I en aquest espai, sostingut per una relació segura, el que apareix no és el que un esperava: és el que necessitava aparèixer.

El procés pot implicar mirar el ritme de vida, les decisions que es van prenent, les parts de la identitat que van quedar fora del camí. Pot implicar, també, distingir entre el que és un patró d'evasió i el que és un estat que cal atendre amb més cura. I, sobretot, implica aprendre una cosa que sembla senzilla i que no ho és: estar amb un mateix sense necessitar que hi hagi res per fer.

No es tracta de buscar l'avorriment

Aquest text no convida a buscar l'avorriment ni a convertir el no-res en una pràctica. La majoria de vides adultes necessiten activitat, responsabilitat, relació, projectes. El que acompanya el procés no és el no-res per si mateix: és la capacitat de suportar el no-res quan apareix, sense córrer a omplir-lo, i deixar que mostri el que té per mostrar.

Si sents que cada vegada que el ritme baixa apareix una inquietud que no saps nomenar, si descobreixes que el teu descans és més evasió que recuperació, o si portes temps sense poder estar amb tu mateix sense una distracció al davant, pots sol·licitar una primera visita a la nostra pàgina de contacte. A Espai Emocions acompanyem processos d'adults que volen mirar el que queda al descobert quan l'activitat deixa de sostenir, i aprendre a estar amb un mateix sense necessitar que hi hagi res per fer.