La dificultat per plorar: quan alguna cosa demana sortir
La dificultat per plorar és més comuna del que sembla: aquí explorem què l'aguanta, què amaga sota el silenci i com es treballa en teràpia.
Hi ha una escena que es repeteix en moltes vides adultes. La persona plora amb una pel·lícula, amb una cançó, amb la victòria d'un desconegut a la tele. Ara bé, quan la cosa és seva —el duel, la ruptura, la por—, els ulls es queden secs. La dificultat per plorar és una de les queixes més freqüents que arriben a consulta. Tanmateix, poques vegades es diu amb aquestes paraules: normalment arriba disfressada de «jo no sóc de plorar».
Aquest article parla d'aquest bloqueig. De fet, no és cap patologia: és una manera d'habituar-se al propi món intern. Plorar és una funció, no un luxe; tanmateix, molts adults la tenen bloquejada. Aquí explorem d'on ve la dificultat per plorar, què hi ha a sota i com es treballa a la teràpia. Sense forçar cap llàgrima: el plor, quan torna, torna sol.
Un bloqueig amb moltes cares
El bloqueig no sempre es veu igual. Hi ha qui no pot plorar ni al funeral del seu pare. N'hi ha que només plora dins del cotxe, aparcat, amb la ràdio posada. També hi ha qui llora amb qualsevol cosa menor: un anunci, una sèrie, una notícia dolça. Ara bé, amb el dolor propi, els ulls es queden secs.
Aquestes cares tenen un fons comú. En primer lloc, el plor propi es viu com una pèrdua de control. Per això, el cos només el deixa passar quan ningú no mira. En segon lloc, hi ha una distància estranya entre el que la persona sent i el que pot expressar. A vegades, a més, conviu amb una sensació molt física: el nus a la gola que no baixa mai.
D'on ve la dificultat per plorar
Ningú no neix amb els ulls secs. De fet, el plor és l'eina de regulació més antiga: els nadons ploren per existir i per descarregar tensió. La dificultat per plorar s'aprèn, i s'aprèn aviat. Per exemple, en cases on plorar feia nosa: «no passa res», «ja ets gran».
També s'aprèn per assignació de papers: el nen fort, la nena responsable, qui va haver de sostenir els altres. Tots van rebre el mateix missatge: plorar no era segur, no convenia o no tocava. En la vida adulta, a més, cada llàgrima continguda confirma la regla.
El gènere, en aquest sentit, té pes. A molts homes se'ls va ensenyar que plorar era feblesa; a moltes dones, que feia perdre autoritat. Ara bé, el resultat convergeix: el mateix nus a la gola i la mateixa frase. «Jo no sóc de plorar» és, moltes vegades, una biografia resumida.
Què hi ha sota el plor que no arriba
Contenir emocions té un cost. De fet, el cos que no plora no deixa de sentir: deixa de descarregar. La tensió s'acumula a la musculatura, a la mandíbula, a l'estómac. A vegades es converteix en insomni, en irritabilitat, en aquell cansament que no descansa. Tanmateix, la sequedat exterior no és absència de dolor: és dolor sense canal.
Convé separar dues coses que sovint es confonen. No sentir és una cosa; no permetre'n l'expressió és una altra. Moltes persones que «no ploren» senten moltíssim. Ara bé, el sentiment circula per dins sense sortida, com una carta que mai no s'envia. De fet, ja vam escriure sobre el cos que diu el que el cap calla. Per això, el treball terapèutic no busca fabricar llàgrimes: busca obrir el canal que la història va tancar.
El plor a la consulta
A la consulta, aquest tema es tracta amb respecte. Ningú no plora perquè li ho demanin. Ara bé, quan el material surt —una memòria, un reconeixement—, el plor arriba sol, sovint amb sorpresa: «feia anys que no ho feia». El plor a consulta, a més, no és una crisi: és un contacte. La persona toca alguna cosa que era seva i que havia quedat fora de servei.
El plor té, a més, una funció ben descrita per la recerca: descarrega i reorganitza. Després d'un plor vertader, molta gent dorm millor i pensa amb més claredat. Ara bé, a la consulta no es persegueixen les llàgrimes com a objectiu. Es persegueix la coherència: que el que sents i el que expresses tornin a ser la mateixa cosa. Les llàgrimes, quan tornen, són la conseqüència.
Preguntes freqüents: la dificultat per plorar
Plorar poc és senyal de ser una persona forta?
No. De fet, la força i el bloqueig sovint es confonen. Moltes vegades, la persona «forta» de la família és qui no va poder deixar de ser-ho. La força de debò, a més, inclou poder-se commoure.
I si mai no he plorat? Puc recuperar-ho?
Sí. De fet, no es tracta d'aprendre una tècnica. Es tracta de revisar què va tancar el canal: papers, història, por a perdre el control. El plor, aleshores, torna sense ser buscat.
Plorar massa també és un problema?
El criteri no és la quantitat, sinó la llibertat. Plorar cada dia amb descàrrega és una cosa; en canvi, no poder aturar-ho és una altra. A més, un canvi sobtat en qualsevol sentit sempre mereix escolta.
El que el plor ordena
El plor no arregla res per si sol; tanmateix, ordena. Quan torna, les coses es posen al seu lloc. El dolor fa mal; la tristesa té cara de tristesa; el cos deixa d'aguantar el que no necessita sostenir. En definitiva, no es tracta de ser una persona més ploranera. Es tracta de ser una persona més habitable per a un mateix.
Si t'has reconegut en aquestes línies —els ulls secs quan tot demanava llàgrimes—, es pot treballar. A Espai Emocions acompanyem processos individuals amb adults, a Barcelona i online. Pots demanar una primera visita des de la pàgina de contacte o escriure'ns per WhatsApp. Sense pressa: el teu plor ja sap el camí; només necessita que li obrin la porta.
Si valores començar un procés, podem parlar de què necessites i veure si podem acompanyar-te.
Sol·licita una primera visita